A vegades passen miracles, no obligadament vinculats a fets místics, tot i que s’hi acosten. En un país com Catalunya, tan castigat pel simple fet de voler ser qui és, que en el seu dia hi pogués néixer un diari editat en la llengua pròpia del país es pot considerar un fet miraculós, sobretot si es té present que els que manaven en l’infern que era aleshores l’Espanya del franquisme agonitzant volien que el franquisme i tot el que això representava fos persistent en el temps.

Però vet aquí que al cap de deu anys de gestions, dèries i estratègies, finalment, un 23 d’abril, el del 1976, va néixer l’Avui, contra la voluntat de l’estructura més dura del règim però amb el favor i l’impuls de milers de ciutadans que el van voler. Aquell vent popular que aleshores va propulsar la iniciativa periodística és el mateix que al llarg dels anys ha permès al diari fer la travessia pel sempre complicat mar de l’univers comunicatiu fins a arribar a la riba del cinquantenari, el primer mig segle, tal com en diuen els més optimistes.

I ha estat, precisament, coincidint amb aquest aniversari rodó –de fet, per cada diari caldria celebrar cada any que es fa gran, perquè créixer i consolidar-se en el temps en el negoci de la premsa és també un fet miraculós– que se n’ha produït un altre, de fet, que pot rebre l’etiqueta de sobrenatural, un fet vinculat també a l’Avui o, per ser més exactes, a la capçalera d’El Punt Avui. Es tracta de l’infantament d’un personatge simpàtic, de cartó pedra, amb cara de bon jan, com només podria correspondre a un distribuïdor de premsa impresa, un ésser inanimat però que ja pren vida perquè ha nascut en ple batibull dels actes que es fan i es desfan, i encara n’hi ha per fer, per commemorar els cinquanta anys del naixement del diari Avui,

No és d’altra manera, doncs, que, tot i arribar ja al mig centenar d’anys, el personatge en qüestió ha estat batejat com el Noi de l’Avui i, perquè no en quedi cap dubte, se l’ha vestit amb roba de la feina pròpia del seu ofici però del color corporatiu –el bordeus característic i identificatiu de la capçalera que, a més, porta incorporada la creu d’Antoni Tàpies– i a la mà se li ha posat un diari amb la capçalera originària que es va estrenar l’abril del 1976.

Néixer i ja tenir cinquanta anys no és poca cosa, i és aquesta simbiosi estranya de joventut del noiet que distribueix premsa i dels anys de vida de la capçalera que representa, que el converteix en un personatge únic, entranyable i també irrepetible que dimecres al vespre ja va començar a ser estimat per tots els que en l’acte de L’Auditori s’hi acostaven indissimuladament per fer-s’hi una fotografia.

Parit als tallers de Ventura i Hosta de Navata –un espai creatiu únic, quasi màgic, en la generació de l’imaginari col·lectiu del país– i embolcallat en un material plàstic especial, com es protegeix qualsevol nadó acabat de sortir del ventre de la seva mare, el Noi de l’Avui va arribar a la sala de concerts multiplicat per tres per poder ser col·locat en espais estratègics del recinte: presidint l’escenari, acompanyant el personal del diari que estava disposat al control d’accés al recinte i com a reclam en el photocall que es va muntar al gran vestíbul.

Per si algú no havia parat esment en la seva figura, el Noi de l’Avui giravoltava com una baldufa a la pantalla gegant que presideix l’escenari, com a fil de continuïtat de l’acte, entre vídeo i vídeo dels que s’hi van anar projectant. I tan simpàtic i present hi apareixia, que només va faltar que els dos presentadors que amb agilitat i simpatia van conduir l’esdeveniment s’acostessin fins al lloc on era el Noi de l’Avui per fer-li dir alguna cosa al públic que se’l mirava.

Però el miracle del Noi de l’Avui que en aquesta crònica pretén destacar-se no té res a veure amb el fet paranormal que hauria suposat que un personatge de cartró prengués la paraula. Allò que el fa certament miraculós és l’alegria que el personatge aporta en un moment i un sector que, certament, no està per a gaires alegries i, sobretot, l’ànim de rejoveniment que impregna en una empresa, Hermes, que prenent el relleu en el seu dia a Premsa Catalana celebra haver pogut conduir l’Avui fins al seu primer mig segle a la vegada que ha iniciat un lent però decidit procés de rejoveniment de la plantilla amb la idea que sigui la nova fornada de nois i noies ara ja d’El Punt Avui la que, quan toqui, sigui la protagonista d’altres aniversaris.

El Noi de l’Avui ha vingut a aquest món de cartó pedra, doncs, per anar-se fent vell i per compartir celebracions futures, que no han de trigar, amb el que serà el Noi del 9, que aviat arribarà per festejar els primers 25 anys de vida del diari L’Esportiu, i més endavant per mutar en la figura del Noi d’El Punt, perquè el que va néixer com a Punt Diari també voldrà festejar, com es mereix, el mig segle de la vinguda al món, el 1979.

Tocarà seguir assistint a petits grans miracles, l’explicació dels quals tampoc cal anar a buscar-la en manuals de mística ni textos de religiositat profunda, sinó en el fet que dia rere dia una petita però abnegada legió de fidels lectors segueix fent costat a la premsa. Perquè el Noi de l’Avui és jove, però el diari que representa ja és veterà, les ha vist de tots els colors, les viu i les balla amb totes les tempestes i, com que és fet de material resistent, del que sura malgrat maregasses i altes onades, segur que serà capaç de seguir surant, sempre amb un somriure a punt, sempre a punt per a una fotografia còmplice.

Jordi Panyella